Entrada Francesc Mas Ros ha sigut i segueix essent un dels compositors més coneguts a Catalunya, especialment en els cercles sardanistes. Home senzill, discret, sense cap mena de pretensió, posseïdor d'una gran vitalitat i energia, amb una sòlida vocació musical, que va abastar diverses facetes fins a centrar-se en la definitiva, la composició de sardanes, que l'ha convertit en l'autor omnipresent durant més de quaranta anys en tots els programes d'aplecs i ballades. Permeteu-me un comentari personal. Una vegada, quan ens va escriure la sardana La Garriga (1974), li vaig demanar que escrivís una particel·la per a timbales, car aquesta sardana s'havia d'interpretar a deu cobles i timbales. Amb tota la seva excessiva humilitat em va dir: Ai, mira, fes-ho tu mateix. Jo no sabria com posar-m'hi ara. Jo li vaig dir: Però, l'obra és seva, no goso espatllar-la amb la meva ignorància. I digué: Res, home, res. Tu mateix i endavant. Una vegada fet li vaig mostrar la particel·la i, amb tota senzillesa em va dir: Noi, jo no ho hauria pas fet millor. Ja l´hi pots afegir ben tranquil. Aquestes paraules van segellar la veneració que sempre més he sentit per a ell. Ara que ja no hi és, moltes vegades em miro una fotografia seva mentre escolto les notes d'alguna de les seves composicions i, sense poder evitar una humitat als ulls, el meu cor el crida, el troba a faltar, i desitjaria que encara fos entre nosaltres per poder agafar el telèfon i parlar amb ell, trobar-nos, preguntar-li coses com abans, sentir les seves opinions, la seva veu autoritzada en qüestions d'instrumentació, etc. I sempre, amb la seva inqüestionable bonhomia de rerafons, aquella bondat i senzillesa que et captivava tot seguit. Sigui aquesta humil contribució el meu granet de sorra al molt que la seva persona i la seva obra són mereixedors. Eugeni Pont